Article bon

Històris de sa Bibbli

De Baleateca
Ir a la navegación Ir a la búsqueda

Antic Testament[editar]

Gènessis[editar]

Sa créassió[editar]

Déu a n’es principi va créà tot lo que porêm veure emb sos nostros uys y també lo que no porêm veure, y grassis a sa créassió de Déu etsistêx s'univèrs que conexêm avuy.

  • Primé díe: Déu va créà sa nit y’s díe
  • Segón díe: Déu va créà el cèl y la ma
  • Tersé díe: Déu va créà sas plantas
  • Cuart díe: Déu va créà sa lluna, es sol y sas estrellas
  • Quint díe: Déu va créà ets animals de ploma a n’el cèl y a n’es péxos a s'occéano
  • Sèst díe: Déu va créà ets animals y s’hòmo
  • Sèttim díe: Déu va descansà

Déu va prênde argila de sa tèrra y va fé sa fórma d'un hòmo. Llavò eu va bufà cuydadosament. Ets uys de s’hòmo se varen obrí y aquest va cobrà vida. Déu el va anomenà Adàm. El Señó, va fé un garrid jardí pêrque s’hòmo hey visqués a éll. Es jardí, enomenad Edén, estava plê de móltas còsas maravellosas. Crexían hermosas flos per totas pars. Ets aussells cantavan a n’ets abres, y’ts animals se passetjavan p’es cams. Déu, ‘vía fet a s’hòmo a sa séva imatje pêrque l’acompañàs y cuydàs el món. Déu, va du ets animals a N’Adàm, pêrqu’elzhi posàs noms. Però Déu se va sentí trist per N’Adàm. "cap d'aquets animals ês réalment com éll", va pensà Déu, "N’Adàm ha de mesté a colcú per compartí sa séva vida. Colcú qu'el cuydàs y a ne quí cuydà".

Aquéxa nit Déu va prênde una costélla d'es costad de N’Adàm y va fé una dòna. Cuand londemà N’Adàm se va despertà va trobà a N’Éva, dormida a n’es séu costad. N’Adàm se va alegrà molt. Va prênde sa séva ma y élla va despertà . N’Éva va goytà, N’Adàm va fé una riayeta. Déu va dí a s’ hòmo y a sa dòna que sa séva fâyna éra cuydà es séu nòu canostra. Se va beneí diguend; "tot axò’s per voltros. Preníu lo que desitjêu, però may ‘gafêu de s'abre d’es mitj d'es jardí. Aquest abre òbri’s conexement de lo bo y de lo dolent. Morirêu es díe que manjêu es séu fruyt". Déu no va volê di que N'Adàm y N’Éva caurían mors a n’es moment que manjassin es fruyt de s'abre. Va volê di qu'emb so tens morirían sênse es séu esperit residint en élls.

Un díe N’Adàm y N’Éva estavan replegand fruyts per sopà, cuand élla va’scoltà una dólsa veu a sas sévas esquenas.

Sa veu va comentà "¿T’ha dit Déu que pods manjà’s fruyt de tots ets abres?" N’Éva se va girà y va veure qu'una serp li xerrava.

"Déu mos ha dit que porêm manjà tots es fruyts escètte’s que créxen a s'abre d'es conexement d'es bé y d'es mal", va dí N’Éva a sa serp. "Déu sab que si mânjas de s'abre d'es conexement d'es bé y d'es mal te tornaràs com éll y podràs decidí per tu metéxa lo qu'està bé y lo qu'està malament".

Sa dòna va goytà’s fruyt y va pensà en lo gustosa que se veya. Va pensà en lo maravellós que sería essê tan sabi y poderós com Déu. Va creure sa mentida de sa serp y va manjà’s fruyt y també ni va donà un a N’Adàm, qu'estav’emb élla, y éll també’n va manjà.

N’Éva va tení una sensassió fé de ménos a sa boca d'es ventrêy. Totduna va trobà que se sentía culpabble – ‘vía desobeid a Déu y sabía qu'eu ‘vía fet malament.

Totduna d’havê manjad es fruyt, N’Adàm y N’Éva varen canvià. Se varen tornà mesquíns. N’Adàm y N’Éva varen sentí que Déu elza cridava. Sênse pensaró, varen fogí a n’es bosc però Déu sabía avón estavan. Cuand Déu elzhi va demanà si ‘vían manjad de s'abre d'es conexement d'es bé y d'es mal qu’elzhi ‘vía comanad no tocà, se varen culpà un a s’altre p’es séus pécats.

Déu estava trist pêrque N’Adàm y N’Éva el ‘vían desobeid. Elzhi va di que devían sortí d'es jardí de s’Edén, "d’ara’n envant haurêu de sobrevíure de sa tèrra. Haurêu de fé sas vostras ròbas y sembrà es vostro aliment. Rês se vos donarà emb facilidat ni tan sols es llum. Y un díe morirêu".

S’Històri d’En Noè[editar]

A s'arca, En Noè ‘vía d'aficà dos animals de cada classa, mascle y famélla y aliment per tots.

Cuand s'arca estava acabada Déu s'en va teme y En Noè 7 díes antes de s’inundassió va fé que pujàs tots ets animals y s'aliment a n'es barco y li va di qu’enviaría pluja per 40 díes y 40 nits.

Cuand tots estavan dins s'arca, Déu va tancà sas barréras.

Llavò va comensà sa pluja que và durà 40 díes. Después sa pluja va’spassà però’n Noè y’ts animals no porían sortí de s'arca. Sas aygos varen inundà sa tèrra per cent cincuanta díes.

Déu se va’nrecordà d’En Noè y de tot lo qu'estava dins s'arca, axí que va’nvià un vent per ajudà a axugà sa tèrra. Finalment a n’es sèttim mes después de que sas inundassións havían cessad s'arca s’aturà a n’es capcurucull d'una montaña.

Tens después, En Noè va obrí una finestra qu'hey ‘vía fet a s'arca per déxà que sortís un corp. Aquest volava’nfòra y no tornava a s'arca fins que s'aygo s’axugàs.

Llavò, va’nvià una coloma però aquesta no va trobà cap lloc avón posarsê y tornà. Va’spérà una semmana y va’nvià de bell nòu sa coloma. Aquesta vegada sa coloma va tornà emb una fuya d'olivéra qu’indicava que sas aygos havían anat enréra. En Noè va’spérà una semmana més y déxà sortí a sa coloma de bell nòu però aquesta vegada no tornà.

Cuand sa tèrra s’havía axugada abastament, Déu li va di a n’En Noè que tots porían sortí d'es barco.

Llavò, En Noè va costruí un altà per agraí a Déu per mantenil·lós a còbro. Cuand Déu va veure lo qu’En Noè ‘vía fet, va fé’s séu patte oficial emb éll: Déu may més duría inundassións per destruí tota sa tèrra.

S’Històri de sa torre de Babèl[editar]

Es fiys d’En Noè varen tení mols de fiys, qu'a la vegada varen tení mols de fiys y aquets varen tení mols de fiys més. Sas familis se n’anaren a viure per totas pars. Varen aprênde a conrà sa tèrra, a surà animals y a costruí gròssas ciutads.

Com tot venía de sa metéxa famili, tots xerravan es metex idioma. Cuand un forasté arribava d'enfòra, tots porían entendre lo que deya.

Colcunas personas varen créà un pla y varen di: ¿perquê no costruim una torre, sa més gròssa y milló que s’hàgiga costruid per fermós famosos.

Cuand Déu va veure lo que sa gent estava trattand de fé, va desidí aturarlós pêrque se creían déus y no personas. Llévonsas Déu va mesclà sas llengos que xerravan.

Sas personas ja no xerravan un sol idioma sinó mols. Axí no porían construí rês.

S'històri de N’Abraham[editar]

Hey havía una vegada un hòmo anomenad Abram. Un díe Déu va xerrà emb N’Abram, y aquest li va demanà: ¿quí se quedarà emb totas sas mévas còsas cuand jo muiri?

Déu va promete a N’Abram y a sa séva dòna Saray, qu'un díe serían pares, a pésà de qu'éran majós y no tenían fiys.

Déu no’stava segú de que N’Abram eu hagués entês. Axí qu'eu va du a defòra y li va di; ¿veus totas sas estrellas qu'en el cèl llustran?, cuand N’Abram va ‘xécà’s cap y voure emb sos séus uys, tot el cèl notturn estava ple d'estrellas, y éran tantas que may podría contarlás totas. Llavò Déu va di; "axí metex tendràs mols de fiys".

Colcúns añs més envant cuand N’Abram tenía devés norant’añs el Señó va desidí baratà’s nom d’Abram per Abraham, que sinnifica pare de mols de pobbles. Y també va canvià’s nom de Saray per Sarah.

Déu elzhi va di de bell nòu que serían pares y que tendrían un fiy.

Un díe varen arribà tres visitans a Ca N’ Abraham. Éll elzhi va sortí de camíé. ¿Vos pug oferí colca còsa de manjà y de beure? va demanà N’Abraham.

Llévonsas un d'ets hòmos va xerrà y va di, tornaré a visitartê per aquest'època l'añ qui vé, y Na Sarah tendrà un fiy.

Un añ més tard Na Sarah réalment va tení un fiy. Élla y N’Abraham li posaren es nom d'Issaac, que sinnifica que riu.

Élls dos donaren sas grassis a Déu per N’Issaac.

Cuand N’Issaac va sê més majó, Déu va cridà a N’Abraham y li va dí: ‘gafa’s téu fiy, vuy que l’ oferesquis en sacrifici.

A’s dematí siguient, N’Abraham va despertà a n’es séu fiy molt prest: vine Issaac, anam a fé un colcada y a oferí un sacrifici a Déu.

Cuand hey varen essê, N’Issaac li va dí: monpare: mos hêm olvidad de s'ofèrta.

Déu proveirà, li va contestà.

Después de construí l'altà, N’Abraham li va demanà que pujàs. N’Abraham va ‘xécà’s guinavêt per sacrificà a n’es séu fiy, però un àngel el va aturà y li va dí: Abraham, has demostrad qu’estimas a Déu.

N’Abraham va veure un moltó qu’en sas bañas s’havía embolicad a un batzé. Eu va sacrificà en lloc d’es séu fiy.

S'àngel li va di: “Abraham, pe’ sa téva confiansa en Déu, sa téva famili serà tan festé com sas estrellas d'el cèl. Totas sas altras nassións d'el món seràn beneidas grassis a tu”.

Ètsodo[editar]

Cuatrecens añs después de qu'En Jusèp dugués sa séva famili a Egitte, comensà a governà còma faraó un hòmo a n’es qui no li agradavan ets hebrèus. Es faraó va convertí emb esclaus a tots élls. ¡Llavò va ordenà matà a tots ets hòmos hebrèus ‘cabads de néxe!

Sa mare d'un d'es nins d’uè va fé tot lo possibble pêrque’s séu fiy visqués. Durant três mésos va conseguí tení’s nin d'uè amagad. Però sabía que se li’stava acaband es tens.

“Hey deu havê colca còsa que poguêm fé” li deya a s’hòmo. Nit derréra nit resavan pêrque còsa passàs. Ets altres nins, Na Miriam y N’Aarón, resavan emb élls.

Llévonsas sa famili va tení un’idèa. Sa mare va texí una panéra emb vima. Varen ‘gafà a n'es nin d'uè, eu varen embolicà emb ròbas suaves y’l posaren dins sa panéra.

Cuand éll tenía três añs, sa séva famili s’el va tornà a sa princesa. Élla va di "Aquest nin serà com es méu pròpi fiy".

Varen passà’ts añs y En Moysès se va fé hòmo. Un díe, cuand caminava p’es carré, va veure qu'un egitsi copetjava a un esclau hebrèu.

En provà de separà’s dos, va matà a s'egitsi. El s’endemà En Moysès va veure a dos hebrèus que se barayavan. ¿Pêrque s'estàn barayand?

. ¿Qui's vostê per dirmós res? ¿No va matà vostê a un egitsi ahí" ? s’en varen riure, idò sabían qu'es faraó manaría fé matà’n Moysès totduna qu'eu ‘vía fet.

En Moysès va tení po. "Si aquets dos esclaus saben que jo vatx matà a s'egitsi, ¿Quí més eu sabrà? se va demanà " hé de sortí d'Egitte".

Es faraó s’entemé de qu’En Moysès ‘vía mort a s'egitsi. Es guardias varen seguí a n’En Moysès p’es desèrt, però no’u varen porê trobà. A n’es desèrt, En Moysès se va trobà emb so sabi anomenad Jetró. En Moysès se va casà emb una de sas fiyas d’En Jetró. Durant ets siguens corant’añs va cuydà a sa séva famili a n’es desèrt.

A’s cap d'uns añs es faraó d'Egitte va morí, però’ts hebrèus encare éran esclaus y resavan a Déu demanand sa séva ajuda. Déu va’scoltà y se va sentí malament per élls.

En Moysès estava pasturand uns xots a n’es camp y después d'un’estona va ‘rribà adalt d'una montaña. Llévonsas En Moysès se va sèure y va mirà un’estona, pêrqu'hey ‘vía còs’estraña a sullanes.

Llévonsas En Moyssès va’scoltà una veu que deya: -¡Moysès, Moysès! - ¡Som aquí ! - Acostêt - li va di sa veu. - Llévêt sa sandalia. Aquesta tèrra, ês tèrra Santa. Som es Déu d'es téu pare, es Déu de N’Abraham, es Déu de N’Issaac y’s Déu d’En Jacob. Cuand En Moysès va’scoltà axò, va caure en tèrra. Tenía po de goytà a Déu.

El Señó li va di: Som vist com ets egitsis maltrattan a n’es méu pobble. Ha ‘rribad es moment de que jo eu rescati. Elza duré de nòu a sa tèrra qu’elzhi vatj promete a N’Abraham y a N’Issaac ja fa tanta d’estona.

Are vétên, Moysès. T’envíy avón ês es faraó pêrque treguis d'Egitte a n’es méu pobble, s'israélità.

En Moysès va di: ¿quí som jo? no som tan important com per dirlí a n'es faraó que déxi sortí d'Egitte a n’es nostro pobble.

Sa resposta de Déu a n’En Moysès va sê molt senzilla: Estaré’mb tu.

En Moysès va di: però nigú creurà que xèrr per tu. ¿com li mostraré a sa gent qu'éts es nostro Déu?

Déu li va di a n’En Moysès: jo som es que som. Aquest ês es méu nom. Diguelí assò a sa gent. Digalís qu'es Déu que va trià com un pobble espécial, t’ha’nviad.

En Moysès encare no’stava llest per fé lo que Déu li demanava. Conque posava tantas d’escusas, Déu se va’nfadà. En Moyisès va di: cuand elzhi digui qui éts, no me creuràn.

Sa gent majó, es líders, te creuràn, li va di Déu. Y per sâbre qu'estig emb tu, demanalí a n'es faraó que te déxi du a sa gent a n'es desèrt a un viatje de três díes. Demanalí a n'es faraó tansols três díes pêrque sa gent pugui adoratmê. Cuand es faraó digui que no, llévonsas mostrarè’s méu podê y feriré de mort ets'egitsis.

En Moysès va di: però, ¿y si’ncara axí no me fan cas?

El Señó li va demanà: ¿quê tens en sa ma?

Es méu bastó, va contestà’n Moysès.

Tirêu en tèrra, li va di Déu. Cuand En Moysès eu va tirà, es bastó va tornà una serp y’n Moysès va fugí. Cuand Déu li va di prenil una’altra vegada, En Moysès va’stirà’s bras y va ‘gafà sa serp. Are totduna, se convertirá de nòu en so téu bastó.

En Moysès se va despedí de sa séva famili y se va dirigí a Egitte. De camí se va trobà emb so séu germà N’Aarón.

Cuand En Moysès y N’Aarón varen arribà a Egitte, varen anà a veure a n'es faraó. Li varen dí: el Señó, es Déu d'Israèl diu: déxa ‘na a n’es méu pobble pêrque m’adori durant três díes.

Es faraó va di: ¿pêrqu'hauría jo de creure a n’aquest Déu? no déxaré qu'es pobble d'Israèl s’en vaji.

Después de qu’En Moysès se reunís emb so faraó, va resà a n'el Señó: Déu, estig tan confós. ¿Quê deg havê de fé?

Déu li va dí: conque’s faraó no’l déxa sortí, demostraré es méu podê. Sabràn que jo som Déu.

Déu li va dí a n’En Moysès: tórna avón ês es faraó y demanalí de nòu que déxi sortí a n’es méu pobble d'aquest país.

En Moysès va discutí emb Déu: ¿perqu'hauría d’escoltarmê’s faraó?

Li va recordà a n’En Moysès qu'éll no éra es que hauría de xerrà, sinó es séu germà , N’Aarón. Li va di a n’En Moysès que cuand es faraó digués que no, el Señó entraría emb acció.

En Moysès y N’ Aarón varen anà altra vegada a veure a n'es faraó. Per demostrà que réalment xerravan per Déu, varen tirà’s bastó d’En Moysès en tèrra. Se va convertí emb serp. Es faraó va cridà a n’es magos. Cuand élls varen tirà’s bastó en tèrra, també se varen convertí emb serps. Llévonsas sa serp d’En Moysès se va manjà a sas altras. Encare axí, es faraó no volía fé lo qu’En Moysès li demanava. El Señó li va di a n’En Moysès que conque’s faraó no acettava, havía arribad es moment de que Déu li demostràs es séu podê a n’es faraó. Cuand es faraó va di que no, Déu va castigà a n’et s'egitsis per no déxà sortí a n’es séu pobble.

Déu li va’nvià dèu plagas a Egitte. Es faraó va cridà a n’es séus magos pêrque féssen desaparexe sas plagas.Però, Déu llévava sas plagas just cuand En Moysès li demanava.

Emb sa priméra plaga, s'aygo se va convertí en sang. Cuand En Moysès va’stendre es séu bastó demunt es ríu Nilo, eu va convertí emb un ríu de sang. Tots es canals y’s pous se varen omplí de sang. Es péxos varen morí y’s ríu tornà olorós.

Una semmana después Déu li va di a n’EnMoysès que de tornàs demanà a n'es faraó que déxàs sortí a ets israelitas. Li va di també qu’advertésquiga a n'es faraó que si no obeía, Déu ompliría es Nilo de granots.

Cuand es faraó va tornà di que no, varen aparexe mils y mils de granots, varen sortí d'es ríus y’s canals, y ompliren tot Egitte.

Es faraó li va demanà a n’En Moysès qu’alluñàs es granots. En Moysès va resà y tots es granots varen morí. Però’ncare axí y tot es faraó no creya en Déu y no va déxà sortí a n’es séu pobble.

Déu va’nvià una gran plaga de moscars. Ets egitsis ‘vían de tapatsê sa boca per xerrà. Después Déu va’nvià una plaga d'altras móscas més gròssas.

Déu va’nvià malaltías qu’atacavan a sa gent. Sa pell de sa gent y’s cuyro d'ets animals se posava vermêy.

Déu va’nvià tormentas. Es vent va bufà emb mólta de forsa y varen arribà niguls gròssos de llagots. Se varen manjà tot lo vêrd que trobaren. A n'es poc tens no’y ‘vía rês que manjà a Egitte.

Finalment, Déu va fé qu'es sol déxàs de sortí durant três díes.

Déu li va donà a n'es faraó un’altra oportunidat. Però’s faraó no canviava d'opinió. Encare axí y tot, no va déxà qu'es pobble d'Israèl se n’anàs.

Es faraó no’l volía escoltà. A través d’En Moysès, Déu l’hey ‘vía advertid a n'es faraó qu’enviaría una derréra plaga. Después de sa dècima plaga, es faraó finalment déxà qu'es pobble d'Israèl sortís d'Egitte. En Moysès li va dí a n'es faraó: “morirà’s fiy majó de totas sas familis egitsis. També moriràn sa priméra cría de tot animal. Axí y tot, es fiys de sas familis hebrèas estaràn a salvo. Axò serà axí per demostrarlí que Déu estabblêx una diferènsi êntre es séu pobble y’s d’éll

Es faraó no creya que còsa axí pogués estrevenirsê. Axò suposaría sa mort des séu pròpi fiy. Es faraó va desidí no creure a n’es podê de Déu. Se digué: axò no podría estrevenirsê. “Vétên” li va di a n’En Moysès. En Moysès se va alluñà d'es faraó. Es pobble d'Israèl tenía po. Cuand varen sentí lo que Déu anava a fé se demanavan si élls se salvarían, en Moysès elzhi digué que Déu tenía rétglas per élls. Aquéxa nit, tots es que complissen sas rétglas de Déu estarían protegids. Es vespre de sa derréra plaga se va anomenà sa Pasco y va sê cuand Déu va passà de llarg per sas casas d'es pobble d'Israèl. Déu eu mantení a salvo. En Moysès li va dí a n'es pobble d'Israèl que sempre s’hauría de recordà sa nit de Pasco. Haurían de contarlí s'històri, a n’es séus fiys, de lo que va passà y a n’es fiys d'es séus fiys y axí a tots es descendens. Sa nit de Pasco, es pobble d'Israèl va manjà xot y pa. Antes de manjà, varen pintà a sa part de defòra a sas portas de sas casas. Per assò varen empléyà sa sang d'es xot que se’n anavan a manjà. Axí, cuand el señó passàs per Egitte, sabría quinas casas hey passaría de llarg. D'aquesta manéra sabría avón vivía sa gent d’es pobble d'Israèl. Emb so trobà es fiy mort a cada casa egitsi, un crit de doló invadía tot es país. Tots ets egitsis varen plorà aquéxa nit. Y, es pobble d'Israèl espérava, élls sabían qu'estavan a salvo pêrqu'éran es pobble triad per Déu. Cuand es faraó va veure a n’es séu fiy majó mort a n’es llit, se va teme de que sa cupa éra séva. Rês d'axò hauría estravengud si ‘gués fet cas a N’Aarón y a n’En Moysès. Llévonsas, es faraó va manà cridà a n’En Moysès y a N’ Aarón, y aquéxa nit elzhi digué: ¡Anauvosnê! ¡Voltros, sa vostra gent y tots ets animals! ¡Ês hòra d’anarmosnê! Varen plegà sas sévas pertenènsis, sa séva guarda d’animals y se’n anaren d'Egitte. Ar’éran de camí de cap sa tèrra que Déu elzhi ‘vía promês. Tot es pobble d'Israèl se va reuní a un lloc. Déu elzh’indicava es camí durant es díe per mèdi d’un nigul en fórma de columna. Varen partí tots juns y varen seguí aqélla columna. Es vespre se convertía emb una columna de fog. Axí, sa gent sempre sabía per avón anà. Déu elza s va manà p’es desèrt de cap a n’es ma vermêy. A Egitte, es faraó va canvià de parê. ¿Qui va costruí ets’edificis? se demanava. Llévonsas, es faraó va reuní sicéns d'es millós hòmos d’es séu etzèrcit y va comensà sa persecusió d'es pobble d'Israèl.

Acampa a sas voréras d'es ma vermêy, li va di Déu a n’En Moysès. Es faraó va pensà que quédarían engrunads êntre s’aygo y’s séu etzèrcit. Però aquesta sirà un’altra oportunidat pêrque jo demostraré es méu podê. Ets egitsis sabràn que som Déu.

Es pobble d'Israèl va acampà avón En Moysès elzhii va dí.

Varen veure arribà un nigul qu’axecavan es cavalls de s'etzèrcit d'es faraó.

Varen cridà a n’En Moysès: ¿Quê mos has fet? ¿Mos vares trèure d'Egitte pêrque mos matassin a n’es desèrt? ¡Milló si haguéssim quédads com esclaus! ¡ Axí, a’l ménos encare seríam víiu! En Moysès elzhi va di: no, no’stêym engrunads. Déu lutxarà per noltros. Lo únic qu’hem de fé ês qeudammós tranquils. Confiy emb éll. Sa gent no’l creya a n’En Moysès. En Moysès trattava de calmà a sa gent. Avuy voràn a Déu emb acció. Sa gent estava massa assustada per posà atensió a lo que deya’n Moysès. Déu elzhi va di: ¿Perquê plòran axí? Moysès, ’xéca es téu bastó y aquest ma se dividirá. Hey haurà una murada d'onas a n’es dos costads. S'aygo no vos tocará. Camina emb sa gent p’en mitj de sas muradas d'aygo. Jo’t protegiré. Cuand ets egitsis vos perseguesquin, faré que sas aygos se juntin cuand En Moysès axéqui es séu bastó. Un fort vent va bufà demunt sas aygos de manéra que se varen axécà y se va formà un tirañ êntre sas duas parêts d'aygo! El s’endemà varen està a salvo a sa voréra. Cuand es faraó se va despertà, va cridà: ¡Si élls pòren crusà per tèrra seca en mitj d'es ma, jo també pug! Es faraó y sas tròpas entraren p’es tirañ. Estavan a mitjan camí êntre sas duas voréras cuand Déu li va dí a n’En Moysès qu’axecàs altra vegada es bastó. En Moysès eu va fé, y sas aygos se varen juntà de nòu! Tots ets egitsis varen essê rossegads pe’ sas aygos y’s pobble d'Israèl va veure es gran podê d'el Señó. Después de dos mésos a n’es desèrt, ets israelitas se varen quédà sênse menjà. Cridaren a n’En Moysès, y li diguéren: ¿Qu’has fét emb noltros? Are morirêm tots. Llévonsas el Señó li va xerrà a n’En Moysès: elzhi donaré pa tots es dematíns y carn ets hòrabaxas Depenen de mí per tot lo qu'han de mesté. Varen aprênde a confià en mi. Lo’ndemà, sa tèrra va comparexa cubèrta emb una casta de pa.

S'hòrabaxa, un esbart d’animals de ploma va comparexa. Sa gent va prênde totas sas qu'havían de mesté. Varen rostí ets animals de ploma y les se menjaren fins que ni va havê. Grassis a Déu, sa gent sempre va tení menjà abastament durant tot es tens que viatjaren p’es desèrt. Es pobble d'Israèl va viatjà p’es desèrt durant três mésos. Cuand varen arribà a n'es putx Sinaí, varen acampà. En Moysès s’en anà a sa montaña. En Moysès sabía que Déu volía trobarsê emb éll assuquí. Mentras pujava va’scoltà que Déu li deya: Moysès, diguelí a sa gent que si m’obeiexen, siràn es méu pobble elegid. Cuand va sê abax, va reuní a n’es líders d'es pobble.Elzhi va di lo que Déu li ‘vía dit. El Señó Déu vos ha triad a voltros. ¿El seguireu? ¿Li obeirêu? Un fort crit se va’scoltà êntre sa festa. ¡Farêm lo qu'el Señó digui! Uns díes después, En Moysès y N’ Aarón varen pujà a sa montaña, Déu va baxà a sa séva encontrada. Venía emb un nigul de fum y fog. Déu volía donà a n'es pobble un conjunt de llêys pêrque es pobble podría llévonsas aprênde y dirigí sas sévas vidas segóns aquestas llêys. Déu va donà a n’En Moysès es dèu manamens. - Diguelí a n'es pobble, li va dí Déu, que som el Señó es séu Déu. Jo siré es séu únic Déu. Jo’lz hé trèt d'Egitte, avón éran esclaus. Que no adorêu a cap altre Déu més qu'a jo. Jo siré es séu únic Déu. No fegêu ídols per adoral·lós. - No jurêu. Empléyau es méu nom únicament cuand orêu. - Descansau es sèttim díe de sa semmana. - Obeiu a n’es vostros pares. No matêu. No robêu. No mentiguêu.

Cuand Déu va ‘cabà de xerrà, un fort sò de trompetas va omplí s'ayre. En Moysès va baxà colcunas vegadas per veure a sa séva gent. Cuand Déu va di que volía donarlí a n’En Moysès es dèu manamens escrits a una post de pédra, En Moysès va quédà a sa montaña. En Moysès va quédà emb Déu durant coranta díes y coranta nits. Tota sa gent va’sperà. Cuand Déu va acabà de diguerlí a n’En Moysès totas aquestas còsas, li va donà duas pots de pédra planas. Déu metex hey ‘vía escrit sas llêys en aquéxas pots. Cuand En Moysès se va girà per entornatsên, Déu li va di: “¡Còsa terribble ha’strevengud!. Sa gent ja ha olvidad sas sévas promesas. Estàn adorand un vadell d'ò

Sa gent espérava qu’En Moysès baxàs de sa montaña. Conqu’En Moissés no comparexía, varen pensà qu'éra mort. Un’altra vegada, varen desidí no confià en Déu. Li varen demanà a n'es germà d’En Moysès, N’ Aarón, qu’elzhi fes un altre Déu.

N’Aarón ‘vía replegad tots es brassalêts y anells d'ò. Emb s'ò fus elzhi va fé un vadell d'ò.

Déu se va’nfadà moltíssim. Li va di a n’En Moysès: "Elza mataré a tots. Comensaré de nòu y triaré un altre pobble pêrque sigui espécial".

En Moysès li va demanà a Déu que no’lza matàs. Llévonsas va comensà a baxà de sa montaña. Duya emb éll sas pots de pédra que Déu li ‘vía donad. Mentras s’acostava a n'es campament, En Moysès escoltava un renòu y com més s’acostava més fort éra.

Llévonsas va veure’s vadell d'ò que llustrava a n’es llum d'es sol. ¡Sou un pobble malvad!, elzhi va di. ¿Com porêu fé axò después de tot lo qu'el Señó ha fet per voltros?. Cridava’n Moysès.

Va tirà sas pots de pédra en tèrra y se féren mil bossíns.

En Moysès va castigà a sa gent. Después s'entornà cap a sa montaña. Déu li va di a n’En Moysès que sa gent d'Israèl ja no’l feya felís com antes. En Moysès va supplicà a Déu que perdonàs a n'es pobble d'Israèl. Déu va dí que conqu’éra En Moysès es qu'eu demanava, l’escoltaría. Conque Déu y’n Moysès éran bons amigs, éll mantendría sas promesas qu’elza ‘vía fet a n'es pobble. Per segona vegada, Déu li va dittà a n’En Moysès sas llêys p’es pobble. Va promete du a n'es pobble d'Israèl a sa tèrra qu'éll l’hey ’vía dit a N’Abraham que siría p’es séus descendens.

Déu li va donà sas llêys a n’En Moysès per segona vegada. En Moysès va gravà a sas pots de pédra y Déu li va donà’s dèu manamens.

Cuand varen passà’s coranta díes, s'entornà a n'es campament. Aquesta vegada sa gent ‘vía cumplid sa promesa. Sa gent va viatjà mols de mésos per tèrra desconeguda. Un díe Déu li va dí a n’En Moysès: envía espías a Canaàn, es país que te donarè. Diguelís que mirin quina classe de tèrra ês y com ês sa gent que víu assuquí.

En Moysès va fé lo que Déu li va di. Va trià a un hòmo de cad’una de sas dótze tribus d'Israèl. En Moysès va ‘xécà sa ma y va beneí’ es dótz’hòmos cuand sortía d'es campament.

Después de mols y mols de díes, ets hòmos s'entornaren. Un éra En Caleb y s’altre éra’n Josué, es general. En Caleb y’n Josué li diguéren a n’En Moysès: que sa tèrra éra hermosa, emb mols d’abres gròssos y suaves turóns, embs sas pletas bònas y abondosas. Réalment ês com Déu eu va promete: una tèrra de llet y mèl. Tansols hey ‘vía un probbléma. Sa gent que vivía a n’aquéxa tèrra éran molt bons guerrés. En Josué y’n Caleb sabían qu'emb s'ajuda de Déu porían trèure a n’aquéxa gent de sa tèrra promesa. Ets altres espías no’stavan d'acord emb En Josué y’n Caleb. No confiavan que Déu elzhi ajudaría a goñà sa batalla. Pensavan qu'éra molt perillós bereyà contra sas tribus de Canaàn. Ets israelitas no’lzhi varen creure ni creguéren en sas promesas de Déu. Varen desidí que volían tornà a Egitte. En Moysès y N’Aarón varen supplicà a sa gent que confiassin en Déu. Una vegada més, Déu va perdonà a n'es pobble. Però ‘vían de pagà per essê tan caparruds. Emb massa frecuènsi no creyan en Déu ni confiavan emb éll. Per assò Déu va di que may arribarían a sa tèrra promesa. Aquesta gent haurà de pardaletjà per totas pars, va dí. Tots passaràn la resta de sas sévas vidas a n’es desèrt. Tots etsètte’n Caleb y’n Josué, que varen creure’n mí. Emb un añ haurían arribad a sa tèrra promesa. En ves d'assò, sa gent va pardaletjà p’es desèrt durant coranta añs. Moriràn a n’es desèrt. Es séus fiys siràn es que finalment s’estabblesquin a sa tèrra de llet y mèl. Aquest ês càstig per élls. Cuand sa gent va’scoltà axò, tots varen plorà. Déu ja ‘vía prês una desisió.

Durant es siguéns coranta añs es pobble d'Israèl va pardaletjà d'un lloc a s’altre. El señó no déxà de guiarlós, però éll no’lza va du dirèttement a sa tèrra promesa. Es càstig éra vertadé. Haurían de passà la resta de sa vida caminand en cércol, molt aprop de Canaàn, però sênse porê’ntrà may a élla.

Va reuní a sa gent per derréra vegada. Éll sabía qu’aviad moriría. Va demanà a n'es pobble que obeêsquigan sas llêys de Déu. Li va demanà a Déu si ja ‘vía arribada sa sév’hòra. Sí, li va di el Señó, are pods veure sa tèrra, però no pods arribà a élla. Puja a n'es putx Nebo. D’assuquí voràs sa tèrra de Canaàn.

Cuand En Moysès va ‘rribà a n’es putx, va veure a s'altre costad es Ríu Jordà. Aquest’éra sa tèrra promesa. Mentras contemplava sa tèrra qu’aviad li pertenexería a n’es séu pobble, En Moysès va morí.

Ayna[editar]

N’Ayna y N’Elí[editar]

N’Ayna s’en va nà a ca séva emb n’Elcanà. Pocs mésos después, va sâbre que tendría un fiy. ¡Aquest va sê un día felís per n’Ayna!. Una y un’altra fegada li va donà sas grassis a Déu.

¡Oh, Señó”, resava emb veu baxa, “teng tans de desitjos de tení un fiy. Per favó, Déu méu, si me donasseu un fiy t’ho donaría a Tú. Eu duría aquí per qu’es capella eu educàs. Es nin sería Téu.”

Elí, es capellà, la mirava mentras resava. Éll veya que tenía ets uys vermêys d’es plorà.

En aquex tems, no éran mols es d’es pobble d’Israèl qu’anavan a resà a sa tenda de n’Elí. Es qu’hey anavan, resavan emb veu alta. Colcúns qu’arribavan a Siló eu feyan domés per manjà y beure. Es capellà va veure ets uys vermêys de n’Ayna y es mo morros que se movían. Él va pensà qu’élla havía begud massa vi.

“No heurías de vení aquí si estàs gata”. “No, Señó méu”, va contestà n’Ayna a premudas. “¡No som un d’aquests gats qu’arriban aquí de sa festa!, tomés estig trista.”

Cuand n’Elí se va atrecà, va veure que n’Ayna deya ve. “Ves emb Pau. Esper que Déu te dongui lo que has demand.” N’Ayna va baxà escap. “Grassis per sa séua bendissió.” Cuand va sortí, n’Ayna va sentí que ja no tenía més que pensà ni vergoña dins es séu co. Éra decissió de Déu si colca día tendría o no un fiy. Ara sabía que lo que Déu decidís sería lo milló per élla y per n’Elcanà.

N’Ayna y En Samuel[editar]

N’Ayna s’en anà de cap a ca séva emb n’Elcanà. Pocs mesos después va sâbre qu’anava a tení un fiy. ¡Aquest va sê un díe molt felís per n’Ayna! Una y un’altra vegada donava grassis a Déu.

Casi un añ después, n’Ayna va tení un nin molt hermós. Li va posà es nomd e Samuèl, que sinnifica: “Escoltad per Déu”. N’Ayna va dí que éra axí “pêrque eu va demanà a Déu y éll la va escoltà.”

Durant es tres añs siguiéns, n’Ayna se va dedicà a cuydà a n’en Samuèl. Cuand arribà es moment de durló a n’Elí, confiava en que Déu cuydaría d’s séu fiy.

Jeremías[editar]

Jeremías se quéda arréra[editar]

Durant mols d'añs, Déu hey 'vía'nviad profétas pêrqu'adtvertissan a n'es séu pobble. Si no déxavan d'adorà a déus falsos, tornarían dèbils. Jerusalêm sería'sbucada. Es pobble de Déu tornaría un pobble d'esclaus. Però sa gent no va'scoltà sas advertènsis.

Are 'vía arribad es moment en qu'es Réy de Babilòni, En Nabucodonosor, conquistàs y destruís Jerusalèm. En Nabucodonosor elzhi 'vía ordenad a n'es séus soldats que calasin fog es temple del Señó. Va manà crémà's palau d'el Réy. Va crémà totas sas casas de Jerusalèm. Es babilònis crémaran tots ets edificis que tenían colca való. ¡Tota sa ciutad estava'n flamaradas!

Llévonsas s'etzèrcit va'sbucà sas muradas de Jerusalèm y va fé tot es pobble presoné. Se varen convertí emb esclaus y'lza varen envià a Babilòni.

Mentras Jerusalèm se crémava, El Réy Nabucodonosor va'nvià a n'es séus hòmos a saquetjà es tresòs d'es palau y's temple. En mitj d'ets edificis en flamaradas, es soldats varen aglapí tot s'ò y s'argent que trobaren. ¡No va quédà rês a n'es temple!. En Nabucodonosor son ho va du tor a Babilòni, fins y tot sas enórmes columnas de bronzo.

Es proféta de Déu a n'aquéxa època ér'un hòmo que nomía Jeremías. A més a més d'es pòbres, va sê s'únic qu'En Nabucodonosor va donà órdes de que no li féssin mal. Un d'es capitàns d'el Réy li va di a n'En Jeremías: "tot s'astrevengud etzattament com vostê 'vía dit que succeiría. El Señó envía a sa ruina a n'aquest pobble que no'l va'scoltà. Però are vostê ês llibèrt. Venguin en noltros a Babilòni avón estirà a llévat, o quédi aquí. Vatx porê anà avón vay volê".

Cuand En Jeremías va desidí que no aniría emb so guardaespal·las d'el Réy a Babilòni, es capità li va di: "Està bé. Quédi aquí emb sa gent". Llévò li va donà a n'En Jeremías colca còsa d'aliment y dobbés y'l va déxà llibèrt. En Jeremías se va'stimà més quédatsê emb so pobble de Déu. Aquets éran es més pòbres d'es pòbres, ets únics que quédavan de sa ciutad esbucada de Jerusalèm.

Nòu Testament[editar]

Antes d'es naxement d’el Bon Jesús[editar]

Na María y s'Àngel Gabrièl[editar]

Es jodíos sabían que cualca díe Déu enviaría un Messías. Es Messías acostaría es séu pobble a Déu. Aquest Messías éra Jeasús. Éll va vení a sa tèrra com un nin d'uè y se va convertí emb so Salvadó d'el mon. Sa mare de Jesús éra una jove anomenada María. Un dematí se va despertà y va veure una gran brillantó. Un Àngel anomenad Gabrièl va entrà dins es séu cuarto y li va dí: "¡Uep María!, tú éts més espéciàl que cualsevol altra dòna." Na María se và assustà. "No tenguis po, María. Has estada triada per Déu per essê sa mare d'es séu fiy, el Messías". Na María se nava a casà emb un hòmo anomenad Pèp. Cuand và sentí sas paraulas de s'Àngel, no và protestà. P'es contrari, na María li va dí: "¡sí!, faré lo que me demanas". Sabía que Déu la cuidaría. En Gabrièl li va dí a María que sa séva cosina Isabel també anava a tení un nin d'uè. Y va acabà diguend: "Per Déu no heyà res impossibble si estêym emb Éll". Na María el va creure.

Na María y sa séva cosina Isabèl[editar]

N’IsabÈl («אלישבע» Elisheva emb Hebrèu), sa cosina de na María, éra una dòna molt, molt majó. Durant mols de d'añs, élla y es séu hòmo havían volgud tení un infant. Ara a la fí n’Isabèl anava a tenirnê un. Déu li havía dit qu'es nin d'uè sería molt espéciàl. Llevonses de qu’en Gabrièl la và visità, na María va sortí de ca séva a Nazarèt, qu’estava a Galilèa. Va viatjà a n'es mitjórn, a Judèa, per visità a n’Isabèl. Cuand na María va arribà, li và cridà tota gojosa: ¡Isabèl! Domés sentí sa veu de na María, n’Isabèl va sortí correguend de ca séva per priméra vegada en molt de tens, diguendlí: "María, tú has estad beneída per Déu. ¡Sé qu'éts mare d'es méu Señó! Eu sé pêrque cuand me vares saludà, es méu nin d'uè se va mòure d'alegría dedíns jo. Éts tan espéciàl, María. Es pròpi fiy de Déu víu dins tú".

Na María y en Pèp[editar]

Después de visità a n’Isabèl, na María s’enva nà a ca séva de Nazarèt. Sabía que prest tendría que dirlí a n’en Pèp qu'anava a tení un infant. Va resà per que Déu la preparàs per aquéxa notissi. Cuand va arribà a ca séva, li va envià un mensaje per un missatje. Diguendlí que se trobàs emb élla a un véy pou qu'hey havía defòra d'es pobble. Cuand éll va arribà, na María li va dí: "Pèp, s'ha estrevengud algo assombrós. Però ês ve". En Pèp se demanava perquê na María estava tan sèria. ¿Quê sería tan important per que se reunissen von ningú pogués escoltarlós? "Bòno", va continuà diguend María, "Déu m'ha beneída. En réalidat no sé perquê. M’ha triada per essê sa mare d'el Messías, es séu fiy. Es nin d'uè que dug dedíns ja té tres mésos". Na María va agontà sa respirassió. Tenía s'espérànsa de qu’en Pèp eu comprengués. "Ay, María"... Va dí en Pèp, donandlí s'esquena. “l’estim tant", se va dí éll, "però ara no pug ferlâ sa méva dòna, tendrá un fiy d’un altre.” En Pèp no sabía si havía de creure o no a na María. De bell nòu la se va mirà. Na María parexía està segura. En Pèp se và alluñà de s'al·lòta. Và trattà de pensà emb sa fórma de cancelà sas nòssas sênse fé massa mal a na María. S'havía fet tantas espérànsas y havía pensad emb tantas de còsas que porían fé juns... Però ara tot s’havía tirad per avall.

Sòmit d’en Pèp emb s'Àngel[editar]

Poc tens después, un altr’Àngel d'el Señó se va aparexa a n’en Pèp. "Fiy de David, no tenguis pò de casartê emb na María. Élla díu ve. Es séu fiy salvarà a n'es pobble de Déu d’es séus pécads. Haurás de nomenarló Jesús". Cuand en Pèp va despertà, va decidí creure a s’Àngel missatje d’el Señó. Mentras tant, na María havía estada resand p’en Pèp. Llevonses de qu’en Pèp va tení es sòmit s’en va nà a vorerlâ. Li va dí que tot lo d’es sòmit estava bé. Y a n'es poc tens, en Pèp y na María se varen casà.

Vida d’el Bon Jesús[editar]

Naxement d’el Bon Jesús[editar]

Éra molt prest y en Pèp havía posad sa somada demunt s'ase. Na María se va sèure êntr’es paquêts qu’en Pèp havía fermad, y juns s’en varen anà de cap a Bel·lèm, a Judà. S'Empéradó de Roma, en César Augusto, havía ordenad a tots que tornassen a n’es pobbles de von venían sas sévas familis. Volía qu'es séus soldats contassen a sas personas de sas tribus d'Israèl. Sa famili d’en Pèp venía de Bel·lèm, axí que tenía qu'anà sullà. A la fi varen arribà a Bel·lèm. Es carrés estavan plens de gent. "¡Pèp, s’infant! Creg qu'es nin ja vé" - va dí María. "Hem d’anà a colca llog tranquil, enfòra d'aquest festé" - li contestà En Pèp. Sa pareya va na de casa en casa. Ningú tenía un cuarto libre. Varen tení qu'anà p’es redòssos d’es llogarêt, vare demanà a una posada si tenían un cuarto y lis contestaren que domés lis quedava sa paíssa, que si lis héra igual hey porían romandre. Sullà và néxe el Bon Jesús. Y eu varen colocà dins sa menjadora a modo de bres. Sa nit en que va néxe el Bon Jesús, a n'es turóns aprop d’allà, hey havía un grupo de pastós que dormían a l'ayre. De repent, un fort renòu elza va despertà y va fé que se xécàssen. Después tot el cèl se và omplí de claró. Es pastós varen veure un Àngel dret devant élls. S'Àngel lis va dí: "No tenguêu pò. Aquesta nit ha nascud un Salvadó. Sabrêu qu'ês cèrt cuand vejêu un nin d'uè dins una menjadora devòra d’es pobble". Llevò, emb un no res, ¡hey havía Àngels enrevoltand es pastós! cantand: "Glòri a Déu a sas Alturas y a la Tèrra pau a n’ets hòmos qu'eu complauen". Cuand se tornà fé fosca de bell nòu, es pastós varen reuní es xots y s’en varen anà de cap a Bel·lèm. Cuand estavan arriband a n'es llogarêt, varen veure que un’estrella gigant estava quiéta demunt cèrt turó. Hey anaren y varen veure que dins una paíssa hey havía un menjadora y a dedíns hey estava un infantó, un nin d’uè, tal com lis havía dit aquell Àngel.

Es tres Réys Mags[editar]

Un cèrt tens después varen arribà uns sabis que venían d'es Llevant. Havían vist s'estrella brillant en el cèl. Creyan qu'algo gros s’havía estaravengud. Llavonses de viatjà una gran distansi. Varen anà a veure a n'el Réy Heròdes a Jerusalèm. Es Réy d'es jodíos ja ha nascud. Anam vorêl, mos ha duyt aquí sa séva estrella dêsd’es Llevant. Som venguds a adorarló, varen di a n’Heròdes. N’Heròdes no sabía res d'es naxement de Jesús. Lis và demanà: ¿von se supòsa qu’ha nascud es Réy d'es jodíos? “A Bel·lèm,” li varen contestà. N’Heròdes no volía que ningú li llévàs es tròno. Axí que va dí a n’es sabis: Vagin a adorà a n'el Réy y cuand eu taròbingan, m’ho fagin sâbre per qu’hey vaji jo també. Es sabis s’en anaren de cap a Bel·lèm. Varen seguí s'estarella fins a sa paíssa. Cuand varen entrà, varen veure a Jesús en es brassos de na María. ¡havían tarobad a n'el Réy! Es sabis varen descarregà es séus camells. Havían duyt regalos raros y hermosos pe’sa famili. Na María y en Pèp varen badà uns uys enormes. “Però si aquets regalos són com per un réy,” và di na María a n’en Pèp; éll va assentà emb so cap. Es sabis lis varen dú, ò, incèns y mirra, êntre altres regalos. Na María y en Pèp donaren sas grasasis a n’es tres hòmos. Tots varen corbà es cap y oraren. Li donaren grassis a Déu per havê enviad a Jesús a n'el mon. Sa nit antes de qu'es sabis s'entornassen, varen tení un sòmit estrañ. En es sòmit, Déu lis aconseyava que no s'entornassen a veure a n'el réy Heròdes. Es sabis varen fé cas a n’es sòmit. Y s'en varen entornà a ca séua per un camí diferent.

El Bon Jesús còma fusté[editar]

Cuand es sabis varen partí, sa famili va descansà. Es menud, Jesús, dormía y manjava, dormía y manjava. Confórme passavan sas semmanas, se feya més gran y més fort. Una nit, en Pèp va tení un sòmit. Igualment qu'es sabis, và somià que Déu li deya: "despèrta, agafa a n'es nin y a sa mare, y nauvosnê de cap a Egitte. Quédêt sullà fins que te digui. El réy Heròdes sercarà a n'es nin. Vol matarló". En Pèp se va despertà emb un retgiro. Es sòmit parexía tan real que no và duttà que fos cèrt. Durant es derrés díes hey havía vist sa fórma en que Déu controlava sas còsas. En Pèp va baxà es cap y va dí: "sí, Déu méu. Farêm lo que Tú diguis". En Pèp va despertà a na María. Li va contà lo qu'havía somiad. Después en Pèp va axécà amorosament a n’el Bon Jesús qu'encara dormía y eu posà en es brassos de na María. Y estirand de s'ase s’en varen fé enfòra de sa casa y varen desaparexe dins sa fósca de sa nit. Mentras, el réy Heròdes qu’havía espéràd y espéràd qu'es tres sabis tornassin de sa visita, però cuand va veure que no tornarían, se va enfadà molt y va ordenà a n'es séus soldats que sercassen a n'es nin réy per tot Bel·lèm. Però cuand varen arribà a sa casa, ja estava buyda. En Pèp y na María estavan camí de cap a Egitte. Varen passà varis añs y a la fí va morí es dolentarro réy Heròdes. Una nit, un Àngel d'el Señó de bell nòu se li va aparexa a n’en Pèp dins un sòmit: "despèrta y dú a n'es nin y a sa séva mare de bell nòu a Israel", li va dí s'Àngel. Varen tornà de cap a Israel y se varen estabblí en es séu pobble, Nazarèt. Molt de tens enréra, es profètes havían dit qu'a n'el Messías li dirían Nazaréno. En Pèp feya feyna de fusté a Nazarèt y el Bon Jesús ja de ben petit li ajudava.

El Bon Jesús se pèrd a n'es 12 añs[editar]

Cuand el Bon Jesús va cumplí dotze añs, na María y en Pèp eu varen dú a Jerusalèm. Com qu’éra s'època de Pasco, hey havía molta de gent dins sa ciutad. Es derré díe de sa festa, na María y en Pèp se varen dirigí a ca séva. Toddós creyan qu’el Bon Jesús estava emb sos altres nins d’es pobble. Después de tot un díe de viatje, lis varen demanà a n’ets altres nins d'es grupo: ¿eu vist a n’el Bon Jesús? es nins varen mòure es cap negativament. Na María y en Pèp s’en varen entornà a veure mèm qu’havía passad emb el Bon Jesús. ¡el Bon Jesús s’havía quédàd a Jerusalèm! ¿qué farían per trobarló? se varen alluñà d'es grupo y s'en varen entornà ben aviad de cap a sa ciutad. Sullà eu varen sercà per totas pars. Na María y En Pèp véren a mols nins juns, però cap d'élls éra en Jesús. Durant tres díes eu varen sercà. Na María y En Pèp estavan desesperads. Havían perdud a es séu estimad fiy, a n'es fiy de Déu. Finalment, varen anà a n'es temple d’en Salomó, von es pobble xuetó alabava a Déu es dissattes y es díes Sans. Domés entrà, en Pèp va veure que un grupo de Rabíns escoltavan a colcú. Sullà en mitj d'es grupo, estava assegud el Bon Jesús; éll éra a n'es que tots escoltavan. Na María y en Pèp se varen obrí pas fins arribà devòra ej Bon Jesús. Na María li va dí: "¡fiy méu, ¿perquê mos has fet axò? Te som sercad en totas pars!" El Bon Jesús lis va dí: "¿no sabíau avón sercarme? Deguéreu d’havê suposad que jo estava ocupad emb s'assuntos de mun Pare".

Bautisme d’el Bon Jesús[editar]

Jesús tenía un fiy de cosí anomenad Juan. En Juan éra es fiy de n’Isabèl, sa cosina veá de na María. Cuand en Juan va créxa y se va fé hòmo, Déu li va dí que li dugués un mensatje espéciàl a sa gent. "Estau preparads", deya en Juan a sa gent. "¡Estau preparads per rebre an aquell que vendrà"! Un festé de gent se juntava a sa voréra d'es ríu a escoltarló. En Juan batiava a sa gent. Lis enseñava qu'es bautisme mostrava com Déu elza poría purificà. "Empenediuvós d’es pécàds. Comensàu una nòva vida". En Juan va axécà sa mirada per veure quí seguía en sa fila, y el va veure, ¡éra Éll, el Bon Jesús! es dos cosíns se miraren. El Bon Jesús va entrà a n'es ríu a rebre es bautisme d’en Juan. De repent, ¡el cèl va fé un trò, parexía haversê dividid en dos! Y se va veure còma de dins d’una forta claró va devallè un colóm de cap A n’el Bon Jesús, havía devallad l'Esperit Sant de Déu. Es colóm va parexe que s’aturava a s’endrêt d’es cap del Bon Jesús. Axò va indicà a tots es qu'estavan mirand que Jesús tenía dins éll a l'Esperit Sant. A n’es matex tems se va sentí una veu provinent d’el cèl, que va dí: "tú éts es méu fiy. Sempre te som estimad. Sempre m’has agradad". Éra sa veu de Déu que li estava diguend a sa gent qu’havían escoltà a n’el Bon Jesús.

Sa tentassió d’el Bon Jesús en es desèrt[editar]

Después de sê batiad en es ríu, el Bon Jesús se va retirà a resà en es desèrt. S'enemig de Déu se va trobà sullà emb el Bon Jesús. S'enemig de Déu, el Dimòni, volía desfé es plans que Déu tenía p’el Bon Jesús. S'enemig de Déu volía qu’el Bon Jesús anàs a sas sévas tentandló, oferindlí lo que no’stava escrit emb ò y altas còsas. Però el Bon Jesús éra es fiy de Déu y poría tení tot lo que volgués. Per axò no’l va convènsa gens. El Bon Jesús va està en es desèrt durant corante díes y coranta nits. S'enemig de Déu sabía qu’el Bon Jesús tenía fam, eu va tentà emb so menjà diguendí: "si éts es fiy de Déu, fé qu'aquesta pédra se convertêsqui en pa". El Bon Jesús sabía qu'éra més important fé lo que Déu volía, que lo que li deya el Dimòni, per axò li va contestà: "es menjà no ês lo més important en sa vida. Lo qu'ês realment important ês està devòra de Déu y fé lo qu'éll digui". Durant tot aquex tens no va manjà res. Aquéxa éra sa fórma en qu’el Bon Jesús concentrava es s'eu pensament en Déu. Llavonses, s'enemig de Déu và dú a n’el Bon Jesús a un llog molt alt. Li và mostrà tots es castells y reynes d'el mon, y li va dí: "si tú me dius réy, te donaré tots aquets reynes". El Bon Jesús li va dí: "jo domés servêsc a Déu, el Señó". Finalment, el Dimòni va dú a n’el Bon Jesús a Jerusalèm. Eu va sèure demunt sa porta més alta d'es temple, y li va dí: "bota, si ês ve qu’éts fiy de Déu, enviarà a n’es séus Àngels per que te salvin". "No has de posà a pròva a n'el Señó es téu Déu", li va dí el Bon Jesús, replicand: "ara vétên. No faré lo que tú vulguis. Vatj vení a fé lo que Déu destiji". Cuand s'enemig de Déu s’en va nà, ets Àngels varen arribà a cuydà a n’el Bon Jesús. Cuand el Bon Jesús va déxà es desèrt, se và enterà qu'el réy Heròdes havía tencad a n’en Juan es Batiadó.

Sa priméra purificassió d'es temple[editar]

El Bon Jesús y es séus seguidós viatjaren a Jerusalèm. Cuand varen arribà, ja casi éra s'època de sa Pasco jodía. Varen anà tot dret de cap a n'es temple. Éra es matex llog a von na María y en Pèp l’havían trobad cuand se lis va pèrde essênd nin.

Cuand el Bon Jesús va arribà a n'es temple de són pare, no li va agradà gens lo que va veure. En vés de veure personas resand a Déu y estodiand sas lleys d’en Moshé (Moisés), va trobà que sa gent empleyava es temple coma mercad.

De repent, el Bon Jesús la va prênde a llenderadas y và fé corre p'es pati interió d'es temple a personas y animals de cap a defòra. ¡Arrux!, cridava, ¡¿com vos atravíu a convertí sa casa de mun Pare emb un mercad?! Và girà sas taulas demunt devall d'es que baratavan dobbés.

Cuand el Bon Jesús va acabà, va comensà a predicà a sa gent qu'eu havía seguid.

El Bon Jesús crida a n’en Matéu[editar]

Un díe qu’el Bon Jesús estava caminand pes carré, va passà per devòra d’una taula a von estava un recaudadó d’imposts. Cuand va sê just devant éll s’hi va aturà y li va dí: "¡Seguim!" Aquest reacudadó d’imposts éra en Matéu, que va déxà arréra es llibres y sa caxa emb sos dobbés, y se posà a seguí a n’el Bon Jesús. Uns díes después, el Bon Jesús sopava dins ca’n Matéu, junt emb éll hey havía altres recaudadós d’imposts. Cuand es líders relligiosos varen veure axò, lis varen dí a n’es seguidós d’el Bon Jesús: "¿perquê en Jesús mânja emb tota aquesta gent dolenta?" El Bon Jesús va prênde sa paraula y va dí: ¿Ha de mesté un métje aquell qu'està sà? ¡No! Són es malals es qu'han de mesté ajuda. Afagind después, que reconeguéssan qu'éra milló preocuparsê per sa gent emb probblémas, que pèrde es tens tratand de creure lleys que domés feyan mal a sas personas. Aquesta éra una enseñansa nòva p'es líders relligiosos. Estavan acostumads a pensà emb sas lleys de Déu coma rahóns per castigà y judicià. El Bon Jesús lis va fé sâbre que Déu lis havía donadas sas lleys per que sabéssan sa diferènsi êntr’es bé y es mal. Se suposava que devían d’estimarsê y ajudarsê uns emb sos altres. El Bon Jesús tría a n’es séus destxebbles Después d’havê curad a moltas de personas, el Bon Jesús se va alluñà totsol. Va pujà a una montaña y se posà a resà. Durant tot es día y tota sa nit va resà a Déu. Cuand tornà a sortí es sol, va cridà a n’es séus seguidós, y d’êntre tots élls en va trià a dotze. Aquets hòmos serían es séus dotze colaboradós espéciàls. Serían es més aprop a n’el Bon Jesús. Serían es que farían es feyna d’el Bon Jesús cuand éll ja fos a n'el Cèl. Es grupo qu’el Bon Jesús va trià éra algo estarañ. En Pédro, en Jaume y en Juan éran es més aprop a n’el Bon Jesús. Élls, junt emb n’Andréu, éran pescadós. En Matéu éra recaudadó d'imposts. En Simó (altre Simó, no en Simó Pédro) li interessava espécialment lutxà contr’es romàns. Ets altres hòmos éran en Felip, en Bar Toloméu, en Tomàs, un altre Jàume, en Judas Iscariote, y un altre també anomenad Judas. Después de trià a n'es dotze, el Bon Jesús lis va donà órdes espéciàls: vagin von es jodíos y curàu a n'es malals y resucitàu a n'es mors. Teníu confiansa en que Déu cuydarà de voltros. Tendrêu aliméns abastament. Però sas còsas no sempre vos seràn fàcils. El Bon Jesús estava preparand axí a n’ets apòstols pe’sa feyna que tendrían que fé llevonses, cuand fos mort. Aquets, serían ets hòmos qu’haurían d’escampà sa bòna nòva de Déu.

Es Sermó d’es Putx[editar]

Un díe, demunt un putx, el Bon Jesús va donà un sermó molt important. Éll va esplicà colcunas de sas sévas enseñansas y de sas bònas nòvas de Déu, són Pare. Moltas, moltas de personas eu varen seguí fins an aquex llog. Lo qu’el Bon Jesús va dí allà, se conêx com es Sermó d’es Putx. En aquex putx, el Bon Jesús va predicà demunt es fonaméns de lo que sería es cristianisme, sas Nòu Benaventuransas:

  • «Benaventurads es pòbres d’espit pêrque d’élls ês el Réyne d’es Cèls» (Mateo 5, 3).
  • «Benaventurads es mansos, pêrque élls tendràn emb herènsi sa Tèrra» (Mateo 5, 4).
  • «Benaventurads es que plòran, pêrque élls seràn consolads» (Mateo 5, 5).
  • «Benaventurads es que ténen fam y set de justissi, pêrque élls seràn satisfets» (Mateo 5, 6).
  • «Benaventurads es misericordiosos, pêrque élls trobaràn misericordi» (Mateo 5, 7).
  • «Benaventurads es nets de co, pêrque élls voràn a Déu» (Mateo 5, 8).
  • «Benaventurads es que fagin feyna per sa Pau, pêrque élls seràn anomenads fiys de Déu» (Mateo 5, 9).
  • «Benaventurads es perseguids per causa d’injustissi, pêrque d’élls ês es Réyne d’es Cèls» (Mateo 5, 10).
  • «Benaventurads serêus cuand vos ofenguin, y vos perseguêsquin y diguin emb mentidas y tota classe de mals contra voltros per sa méua causa. Alegrauvós y disfrutàu, pêrque sa vostra recompènsa serà gròssa dins es Cèls; idò de sa matéxa manéra varen perseguí a n’es profétas anteriós a voltros»

Sa gent se va donà cónta de qu'éll deya sas còsas a sen revés qu'es demés. En vés de di qu'ets agoserads y fors serían es goñadós, éll deya qu'es mansos y es fors de co, éran realment es que goñavan. Axò éra algo que sa gent no havía sentit dí may antes. Sa gent més hermosa a uys de Déu són es pòbres. Es que són espéciàls són es que sofrexen; élls realment desitjan que se faji lo qu’ês just. Aquesta ês sa gent que se préocupa p'es demés. Aquestas enseñansas no se parexían a cap de sas qu'havían sentidas antes. En es sermó d'es putx el Bon Jesús lis va enseñà com sercà es tresò amagad. Von estigui es seu taresò, allà estirà es séu co. El Bon Jesús lis va enseñà qu'el Cèl ês es llog hon s’ha de sercà es taresò amagad. Pòsa a Déu devant de tot y voràs com tot te resulta més bé. Déu ês més gros que cualsevol probbléma que puguis tení. Déu sab lo que sa gent ha de mesté. Lo més important ês seguírló y estimà a n’es demés com éll eu fa. Déu s’ocupa de tot lo demés.

Sa Trasfigurassió d’el Bon Jesús[editar]

Sis díes después, el Bon Jesús va cridà a n’en Pédro y a n’es dos germàns, en Jàume y en Juan. ¡Lis tenía una gran sorpresa! Juns varen pujà a orà en es capcurucull d'una montaña d’allà aprop. Cuand varen arribà a dedalt, en Pédro, en Jàume y en Juan se varen jèure a descansà demunt s’herba. Cuand s’estavan quédànd dormids, el Bon Jesús va comensà a orar. De repent, ¡éll se veya molt diferent! Sa cara d’el Bon Jesús parexía emetre llum. Sas ròbas brillavan com es llamp. Llevò, de no res, varen aparexe dos hòmos. Sullà estava en Moissés, qu’éra s’hòmo qu'havía trèt a n'es pobble d'Israel d'Egitte y qu'havía rebud es dèu manaméns de Déu. Y sudevòra estava n’Elías, es més important de tots es profétas. En Moissés havía mort devés 1.500 añs antes. N’Elías havía pujad a n'el Cèl casi mil añs antes. Ara havían déxàd el cèl per uns curs moméns tornand a la Tèrra per xerrà emb el Bon Jesús. Es tres destxebbles se despenaren retgirads "¿quê pasa? " varen dí casi sêns'alê. Varen sentí qu’el Bon Jesús xerrava de qu’es moment arribaría prest, cuand éll aniría a Jerusalèm y llevò elza déjaría. En Pédro tenía pò y li va dí: "mèstre, axò ês massa bò pe'sê cèrt. Costruiguêm tres cabañas. Una per tú, una p’en Moissés y una per n’Elías". Éll volía qu'es dos hòmos importàns se quedassan més tens. Però en aquex moment, un nigul brillant va devallà demunt sa montaña. Parexía qu'un remolí de bòyra giraba a n’es séus pèus. Una veu va sortí de dedín d’es nigul y va dí: "Aquest ês es méu fiy, ês es que jo som triad. ¡Obeiuló!" Es destxebbles estavan aterrorisads. Varen caure de cara en tèrra. Cuand sa veu va callà, el Bon Jesús se lis va atrecà y lis va dí: "està bé, ja vos porêu axécà. No heyà cap rahó per tení pò". Varen obrí ets'uys molt apoc-apoc, en es matex tens que s’anavan xécànd.

El Bon Jesús enseña es perdó[editar]

Es destxebbles d’el Bon Jesús li varen demanà: "¿quê passaría si colcú mos enganàs? ¿si colcú fes algo realment dolent?" El Bon Jesús lis va dí que si colcú elza maltratava, haurían primé d’anà a veure an aquéxa persona totsols. Haurían de trattà d'arregglà sas còsas emb amabilidat. "Si assò no dona resultad, llavonses feysvós acompañà d’es séus amigs", lis va dí. Domés cuand sa persona se néga a ammetre es séu èrro, llavonsesês cuand heyà que returarlâ. El Señó va fé sa mitja mentras lis deya: "recordàu, que sempre estaré emb voltros. Cada vegada que dos o més de voltros se reunêsquin, estaré escoltandlós. Estaré suquí emb voltros, en es matex cuarto, escoltand sas vostras orassións". Per assò ês que may estêym totsols. Maldement no poguêm veure a n’el Bon Jesús, éll està a n’es nostro costad, cuydammós.

  1. Antic Testament
  2. Nòu Testament (històri)